Hasta siempre Doc

Estribillo:
Ay, mareta, com plora
la nit en Catarroja,
que al doctor Papaya
li han segat la rosa.
Ay, mareta, qui sap
veritat i memòria,
que el vent porta ombres
i escriu la història.

El dos de març callava
la lluna matinera,
a les tres en punt tocades
tremolà la ribera.

De diumenge a dilluns
mudava el calendari,
quan tres ombres entraren
sense fer sorollari.

De la Logia vinguts,
segons diu la veu vella,
negra capa al muscle
i silenci d’estrella.

Diuen que un fantasma
creuà la porta oberta,
ombra de Catarroja
amb mirada deserta.

Dos trets trencaren l’aire,
sec el crit de la brisa,
i el doctor caigué en terra
amb estranya somrisa.

Ja havia avisat
als amics del seu cercle:
“Si la veritat crema,
algú voldrà fer-ne cendra”.

Desembolicà secrets
de parentius callats,
de Rubén i del Fantasma
per camins enllaçats.

Papaya, pobre metge,
de ciència apassionat,
se’n va anar amb la calma
d’haver tot confessat.

Estribillo:
Ay, mareta, com plora
la nit en Catarroja,
que quan parla la veritat
la foscor s’enrojola.

Diu l’Alacrà de Bétera,
editor reservat,
que els papers del doctor
veuran claror aviat.

A Lloma del Mas viu
entre tinta i misteri,
guardant cada paraula
com si fora un imperi.

Però aquesta vegada
no serà tan senzill,
que perfils falsos no entren
ni disfresses d’ardit.

Ni espionatge ombrívol
del ministeri atent
tancarà la finestra
del que sap tanta gent.

Copla final:
Que repique la jota
en places i cantons,
que la veritat camina
malgrat pors i traïcions.
I si el doctor descansa
baix el cel valencià,
que la memòria el guarde
com al vent de la mar.