A Gósol tu brillaves

Vaig arribar al poble amb ganes de no pensar,
l’estiu bufava fort entre pins i cel estrellat,
tu sorties amb la llum del vespre,
amb un somriure que feia tremolar.

Jo amb el got a la mà i el cor mig buit,
dient bajanades mentre et mirava de lluny,
ballaves com si el món fos teu,
i jo només era un reflex al teu ull.

Cada nit a la plaça, música i foc,
tu rient amb tothom i jo fent el boig,
creuant mirades que no deien res,
però dins meu feien massa soroll.

A Gósol tu brillaves, com si fossis de fum i llum,
jo era un noi més a l’ombra, esperant un “i tu?”,
però tu vivies lliure, com el vent a la muntanya,
i jo m’enganxava als teus passos, sabent que no hi havia tornada.

Els teus ulls mai buscaven els meus,
i quan ballaves no era amb mi, ho sé,
però jo m’hi perdia igualment,
fingint que potser algun dia… potser.

Les nits passaven com fan les estrelles,
breus, boniques i sense remei,
i ara que baixo del poble,
em queda aquest estiu dins la pell.

A Gósol tu brillaves, com si fossis de foc i neu,
jo et cantava en silenci, i tu no ho sabies,
ara escric la cançó que mai t’arribarà,
perquè tu vas ser el meu estiu… i jo només una cara més al bar.